Get Adobe Flash player
Catalan Afrikaans Basque Chinese (Traditional) Dutch English French Galician German Irish Italian Russian Spanish Swedish
Home Quiénes somos? EXPEDICIONS

Expedició Tarragona – Equador, 1989. Crònica d’una aventura.

                                        Expedició Tarragona – Equador, 1989. Crònica d’una aventura.


En el decurs de l’any 1989 en Cristóbal Moreno i Josep Estivill, realitzen un viatge a Equador amb la finalitat de localitzar alguna cavitat en el país. La informació sobre l’existència de cavitats en el país era molt minsa. Al catàleg de cavitats quasi nul•la. Per la qual cosa ens calia viatjar al centre del continent, contactar amb la gent del lloc, per tal d’esbrinar quines eren les nostres  possibilitats per localitzar una zona nova.

Després de 7 mesos de preparació i recerca, a principis d’octubre prenem el vol cap a Quito, capital d’Equador. A l’allotjament de la ciutat ja ens espera el guia que

argaiv1958

altper mitjà del director del hotel ens espera.

Reunits amb ell valorem totes les possibilitats i definim quina zona serà la millor per a explorar. Després de dues hores ho decidim: sense dubtes,  l’Amazònia equatorial, que resta inexplorada.alt

L’endemà ens adrecem al Institut Cartogràfic Militar, on adquirim els mapes de la zona. Ara, quan pensem que tan sols ens manquen els queviures i alguns medicaments, el guia ens sorprèn: “Ahora tienen que comprar algun detalle para regalar a la tribu que visitemos”. ¿Qué podemos regalar? Cuáles son sus necesidades, li preguntem, <>, dons no cal pensar-ho, es compren dos litres d’oli. Tant mateix, també pujava el pes i els diners baixaven.

Es contracten guies i traginers, ens encaminem cap a la selva equatoriana. L’entrada a la zona es com un cop de calor, tot el que portem al damunt ens sobra, la camisa xopa de sualtor, els pantalons arrapats a l’entrecuixa i encara no em fet ni un pas. Comencem a caminar per la vorera del riu Pastaza. Tot el que ens envolta es d’un verd exuberant de colors càlids i intensos trencat per una olor peculiar que li dona la vegetació al podrir-se sota els nostres peus així que la removem.

Les jornades se’ns fan feixugues, les caminades de gran desgast físic amb la humitat sempre constant. Per no ser menys, la pluja persistent feia estona que regalimava per el nostre cos a formar part del sòl. Aquell corriol tranquil ple de color s’havia convertit en fangós, directe cap l’hospital, no havia cap part del cos que no tingués una petita llaga o grapada realitzada per la meravellosa vegetació. Encara que no cal dir-ho, les picades dels insectes no havien deixat cap part visible de la pell, i si tenies una mica de temps veies com entre ells es barallaven per a marcar una mica mes de terreny per xuclar-nos la poca sang de que disposàvem. “Maleïts siguin”, ens defensàvem...

La pluja persistent feia augmentar el cabal del riu tan mateix la seva alçada, ens obligava en alguns llocs a ancorar-nos a la corda de seguretat. En altres, sondejem el terreny per a vorejar el riu doncs, la vegetació espessa feia del tot impossible endinsar-se.alt

Tenim el primer contacte amb els habitants de la zona, els Shuar, viuen en petites comunitats al llarg del riu Pastaza. Els dies següents transcorreran amb reunions amb els responsables de les difealtrents comunitats, donant explicacions de quines eren les nostres intencions, la recerca de  cavitats, la qual cosa no entenien, “de tan lejos vienen para buscar cuevas”?

Estem de sort, una petita comunitat ens indica que existeix al costat del poblat una cova, la coneixen per cova de los Tayos. Amb il•lusió l’endemà, acompanyats per els nadius, ens apropem a la boca de la cavitat. Sorpresa! És una surgència activa! L’entrada a la cova és recorreguda per un riu que aporta uns 10 metres cúbics per segon. La boca, de grans proporcions, ens indica que estem davant d’un sistema prou interessant i desconegut.

Recorrem els primers centenars de metres fins una vertical per on es despenja el riu. No disposant de material adequat, sortim afora. No cal exposar-se. Una cosa es segura: tenim un potencial geològic fabulós, per sobre nostre un mantell rocós de mes de 600 metres de potencia.

alt
 

El primer pas s’ha realitzat, coneixem una mica més què s’hi amaga a la Serralada equatoriana. Com a tocats per la vareta màgica, se’ns informa que davant nostre i a l’altre vessant de riu també hi han coves.
 
Els dies transcorren i els nostres llaços amb aquesta gent creixen. Congeniem i formem part de la seva cultura, encara que sigui per uns dies. Ells també observen els nostres esforços per adaptar-nos i entendre tot allò que la nostra cultura tant civilitzada ha perdut...

 
Tornem cap a Quito, per una carretera “ripiada” (carretera forestal amb grava, com la coneixen aquí), pugem a l’autobús de línea regular, fet de fusta i sense finestres, oberts a l’exterior. Asseguts a la bancada amb les motxilles entre les cames, fent força perquè no surtin per la porta, doncs de porta, tampoc en té...
Aferrant els palmells de les mans al sostre, els genolls apretats formant un angle curiós envers la nostra verticalitat, anem fent camí de tornada a la capital. Pel minúscul forat on deuria d’estar la porta, es filtra un núvol de pols de colors. En l’estrep, de quant en quant, un cop sec ens indica la recollida d’una nova pedra que va a formar part d’una muntanyeta, que recollida al canto va creixent.

Qui sap si no ve a formar part dels nostres projectes, il•lusions i aventures. Perquè, de tornar... i tornarem. Tenim tot un món per descobrir.

        
    



                                                                                                                                                                                  Josep Estivill, president de l’AET.